Violències sexuals infantils: Com abordar casos entre menors des del lleure? Apunts de la formació amb Mariona Bota

Aquest article recull les idees clau de la formació "Violències sexuals infantils: abordatge de casos entre menors", facilitada per la ponent Mariona Bota, educadora social experta en la matèria, explorem les claus per entendre i gestionar aquestes situacions des de l'àmbit del lleure. L'objectiu ha estat oferir una guia estructurada i pràctica per a les entitats que treballen amb infants i joves.

1. Què són les violències sexuals entre menors?

Les violències sexuals entre menors poden ser una realitat sovint minimitzada. És fonamental no banalitzar aquestes conductes i entendre les seves diferents formes per poder actuar correctament. Distingim dos tipus principals de violència sexual, des d'un marc més teòric que legal:

• L'abús sexual infantil: No es basa en la violència física directa, sinó en un procés sovint perllongat en el temps i perpetrat per persones de confiança. Es defineix per quatre elements clau que el diferencien de l'agressió: la manipulació per generar un vincle de confiança pervertit; la participació activa que se li demana a l'infant; la confusió del vincle, on l'afecte i l'abús es barregen; i l'aïllament a través de la instauració d'un secret.
• L'agressió sexual: Es tracta d'una acció més puntual, directa i agressiva. Els infants tendeixen a revelar-la més fàcilment perquè l'associen a la violència física, un tipus de violència de la qual se'ls ha ensenyat a parlar i a defensar-se.

Ambdós tipus de violència es poden donar entre menors. A més, cal tenir en compte l'etapa evolutiva: l'agressió sexual, més directa, és més comuna en infants menors de 12 anys, mentre que l'abús, que requereix una manipulació més complexa, se sol observar en infants majors de 12 anys.

2. Tipus de conductes: De l'ambigüitat a la violència

Per poder actuar de forma proporcional, és imprescindible categoritzar les conductes que observem. Segons les explicacions de la formació, podem distingir tres categories principals:

1. Conductes sexuals desitjades i consentides: Formen part de l'exploració natural de la sexualitat en la infància i l'adolescència. Aquestes conductes no entren dins del protocol d'actuació, però sí que cal acompanyar-les positivament, educant en el consentiment i el respecte.
2. Conductes sexuals inadequades: Són aquelles que no són pertinents pel lloc o el context en què es produeixen. Per exemple, la masturbació és una conducta adequada per a una determinada etapa evolutiva, però fer-ho en un espai compartit com una tenda de campaments seria inadequat.
3. Conductes sexuals inadequades i delictives: Són aquelles que causen un dany a l'esfera sexual d'una altra persona i que, per tant, constitueixen les violències sexuals.

A nivell de protocol actual en l'àmbit de lleure, les conductes inadequades es classifiquen en lleus i moderades, mentre que les conductes delictives (violències sexuals) són sempre considerades greus.

La categorització d'una conducta no ha de basar-se en l'impacte emocional subjectiu de la víctima, sinó en els fets objectius i el context. L'impacte és clau per a l'acompanyament posterior de la persona, però no per a la tipificació de l'acte, ja que això podria portar a actuacions desproporcionades.

3. El Marc Legal que ens empara (i ens obliga)

Existeix un marc normatiu que les entitats de lleure han de conèixer. La llei principal és la LOPIVI (Llei Orgànica de Protecció Integral a la Infància i l'Adolescència enfront de la Violència), que posa l'èmfasi en tres eixos: la prevenció, la promoció de la "cultura del bon tracte" i la creació de figures com els "delegats/des de protecció" a totes les entitats.

A més, a Catalunya existeix el Protocol de prevenció dels abusos sexuals i altres maltractaments en l’àmbit de l’educació en el lleure, que detalla els circuits d'actuació. Finalment, el Codi Penal estableix que els menors de 14 anys són inimputables, és a dir, no tenen responsabilitat penal encara que la conducta sigui greu. A partir dels 14 anys, sí que en tenen.

El gran repte per a les entitats, segons Bota, és transformar aquestes lleis abstractes en polítiques de protecció pràctiques, entenedores i construïdes de forma participativa per tota la comunitat educativa.

4. La Detecció: Més enllà del que és obvi

Mariona Bota va insistir que no existeix un símptoma únic i inequívoc que ens indiqui que un infant està patint violència sexual. No obstant això, hi ha senyals d'alerta generals que ens poden fer sospitar que alguna cosa està passant:

• Conductes regressives: Un infant torna a fer coses pròpies d'etapes anteriors que ja havia superat (per exemple, tornar-se a fer pipí al llit, demanar el xumet).
• Canvis de ritmes habituals: Alteracions sobtades i inexplicables en la son (dormir molt o molt poc), la gana (menjar molt o gens), etc.
• Conductes sexuals inadequades per a l'etapa evolutiva: Un infant mostra comportaments o coneixements sexualitzats que no corresponen a la seva edat.

Senyals d'alerta en el joc

El joc és un espai clau per a la detecció. Cal parar especial atenció a tres indicadors de risc en els jocs infantils:

• Jocs on hi ha secrets que no es poden explicar als adults.
• Jocs que es produeixen en la clandestinitat, en llocs amagats on ningú els pot veure.
• Jocs restringits on un infant decideix qui pot participar i qui no, establint una relació de poder.

5. La Notificació: Un pas clau en casos greus

Quan ens trobem davant d'un cas considerat greu (una conducta inadequada i delictiva), el protocol obliga l'entitat a notificar els fets. És important distingir dos conceptes:

• Notificació: És l'obligació legal que té l'entitat de comunicar el cas a la Fiscalia i a la Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència (DGAIA).
• Denúncia: És el dret que té la família de la víctima a iniciar un procés judicial.

El protocol indica que la notificació s'ha de fer sempre en casos greus, encara que l'infant que ha comès l'acte sigui menor de 14 anys i la Fiscalia acabi arxivant el cas per ser inimputable.

6. La Tipificació: Dimensionar per actuar amb proporcionalitat

El primer pas abans de qualsevol actuació és "dimensionar el que ens passa", és a dir, tipificar la conducta per determinar si és lleu, moderada o greu. La clau per a una correcta tipificació és analitzar el context de manera objectiva: els detalls concrets dels fets, les edats dels infants implicats, si existeix una relació de poder entre ells, etc. L'objectiu final d'aquest exercici és donar una resposta que sigui sempre proporcionada a la gravetat dels fets.

7. Idees per a l'Actuació: Reflexions per anar més enllà del protocol

Mariona Bota va plantejar una sèrie de reflexions crítiques sobre l'abast del protocol, convidant les entitats a anar més enllà i a aprofundir en el sentit de les seves actuacions. Aquestes són algunes de les preguntes clau que s'han de fer els equips educatius:

• Què entenem per "intervenció educativa"? El protocol parla d'aplicar-la en casos lleus i moderats, però què vol dir exactament? És una conversa? Una dinàmica? Com es concreta a la pràctica?
• Les "conseqüències disciplinàries" són suficients? Quin és l'objectiu real d'una expulsió? Protegir la víctima i el grup? Castigar? Reeducar? Estem realment solucionant el problema o només el traslladem a un altre lloc?
• Són possibles les "re-entrades"? Pot un infant que ha estat expulsat tornar a l'entitat? Sota quines condicions i amb quines garanties per a tothom?
• Com abordem la "reparació"? Més enllà de les conseqüències, com es repara el dany causat a la víctima i a la comunitat (el grup d'infants, les famílies, l'equip de monitores)?

Sobre aquest últim punt, va esmentar que les pràctiques restauratives poden ser una eina, però va advertir que no funcionen de manera aïllada. Requereixen que l'entitat ja tingui una "cultura restaurativa" prèvia, basada en el diàleg i l'empatia en el dia a dia.

8. L'Actuació: Principis i Passos a Seguir

Segons el protocol, tota actuació ha de regir-se per tres principis fonamentals:

1. Discreció: La informació sobre el cas només l'han de conèixer les persones estrictament necessàries per a la seva gestió. No s'ha de compartir amb tot l'equip de monitores ni amb l'assemblea.
2. Transparència: S'ha d'explicar tota la informació rellevant sobre els fets i la gestió que es farà a les famílies i als infants directament implicats, adaptant sempre el llenguatge.
3. Mínima intervenció necessària: L'entitat no investiga, no fa teràpia ni actua com a jutge. La seva funció és identificar la situació, recollir una informació inicial i actuar seguint els passos que marca el protocol.

"El principi de mínima intervenció necessària busca dos objectius fonamentals: evitar la revictimització de l'infant, fent-lo explicar el que ha passat múltiples vegades, i no alterar el seu relat, un fet crucial si el cas arriba a un procés judicial."

Passos segons la gravetat

L'actuació bàsica en tots els casos (lleus, moderats i greus) consisteix a mantenir converses individualitzades amb l'infant que ha patit la conducta, amb qui l'ha comès i amb les seves respectives famílies. En els casos greus, a aquests passos se suma l'obligació de fer la notificació a Fiscalia/DGAIA i l'aplicació de conseqüències disciplinàries, com pot ser l'expulsió temporal o definitiva de l'infant que ha comès l'agressió.

I el grup, què?

L'actuació amb el grup no és una opció, sinó una necessitat. Tal com va advertir Bota, si l'equip educatiu no ofereix un relat controlat, el grup en crearà un de propi, sovint ple de rumors i imprecisions. Aquesta comunicació ha de tenir un missatge comú per part de tot l'equip, ha de centrar-se a criticar les conductes (no les persones) i s'ha de fer garantint la discreció i la protecció de la identitat de la víctima.

El repte de les "re-entrades"

Abans de considerar les condicions per a una possible readmissió, cal entendre un obstacle legal fonamental que va es destacar: quan un cas greu es notifica a Fiscalia, es pot obrir un procés judicial que triga una mitjana de 19 mesos a resoldre's. Mentre aquest procés estigui obert, la "rentrada" no és possible. Aquesta realitat condiciona tota la gestió i posa de manifest la complexitat extrema d'aquests processos.

Més enllà d'això, la readmissió requereix que es compleixin diverses condicions simultàniament: l'acceptació dels fets i una voluntat de reparació per part de qui va cometre l'acte, el compromís de la seva família en el procés, la validació i l'acord de la família de la víctima, i una preparació del grup d'iguals per poder acollir aquesta reincorporació de forma segura i constructiva.

Conclusió: Formació i prevenció com a eines clau

La formació amb Mariona Bota deixa una idea clara: abordar les violències sexuals entre menors de manera eficaç requereix coneixement tècnic, protocols clars i, sobretot, un compromís col·lectiu amb la creació d'una cultura del bon tracte.

La prevenció és la millor eina. Per això, és fonamental que les entitats de lleure inverteixin temps a formar els seus equips, a adaptar els protocols a la seva realitat concreta i a utilitzar els recursos i l'acompanyament que ofereixen organitzacions com el CRAJ i el CJB per construir espais cada dia més segurs per a infants i joves.

crajbcn

conselljoventutbcn

cjbcn

conselljoventutbarcelona